Sempre s’ha dit que un diccionari mai no és complet. Per més perfecte que s’intenti fer o fins i tot que en el moment de la seva presentació no es trobi cap esmena a fer-hi, el pas del temps el fa incomplet.

Fins a principi del segle XX, les tècniques d’exploració, el diagnòstic de certes malalties, o les terapèutiques, tenien una vigència de molts anys i no era estrany que el que s’havia après a les escoles o a les diferents facultats universitàries no variés durant moltes dècades. Conceptes i aprenentatges tenien plena vigència durant tota la vida d’una persona. En altres paraules, cap metge no tenia necessitat d’aprendre noves tècniques, ja que les que havia apreses li servien per a tota la seva vida professional.

A mesura que transcorregué el segle XX, aquest concepte es va modificar gradualment. Els descobriments científics, les noves tècniques diagnòstiques, l’aparició de nous fàrmacs, les modificacions que la biologia aportava a la clarificació de molts processos patològics, anaren modificant vells conceptes. Aquells coneixements que es creien inamovibles foren substituïts per una visió diferent que en molts casos ha deixat obsolets alguns conceptes bàsics, així com també diagnòstics, terapèutiques o determinades tècniques. Aquests canvis costaren de ser acceptats per molts professionals. I és que l’ensenyament i l’aprenentatge que durant molts anys s’ha fet no preveia que els descobriments i les novetats científiques poguessin canviar tan radicalment no sols la manera d’actuar dels professionals de la salut, sinó també la mateixa societat i la manera de viure dels ciutadans.

Això ha comportat que es replantegin canvis importants en l’ensenyament i en els aprenentatges. Sense oblidar d’ensenyar els conceptes vigents en el moment actual, s’haurà d’ensenyar a saber adaptar-se i comprendre les novetats científiques. I tenir present que caldrà substituir alguns dels coneixements apresos per altres de nous. Es preveu que les generacions actuals –i més les pròximes– hauran de modificar qui-sap-les vegades la manera d’enfocar diferents problemes científics i, per tant, també la manera d’adaptar-la a la seva pràctica diària professional. En poques paraules, s’haurà d’ensenyar a aprendre, més que ensenyar continguts.

És per aquest mateix motiu que qualsevol publicació científica es fa vella en pocs anys, i d’una manera encara més patent en la medicina i en les seves diferents branques. El nostre Diccionari enciclopèdic de medicina, publicat l’any 1990, ha estat una eina de treball profitosa i necessària en la nostra literatura mèdica, tant per als metges com per a altres professionals de la salut. Ara, després de deu anys, calia fer-ne una segona edició. El que en un principi es preveié com una simple revisió, s’ha vist sobrepassada per una àmplia posada al dia que ha estat motivada pels constants descobriments científics d’aquests últims anys. S’han esmenat algunes de les entrades i subentrades de la primera edició, se n’han afegit de noves i se n’han eliminat d’altres per obsoletes o perquè formaven part del diccionari normatiu i no eren pròpiament terminologia mèdica. També s’han tingut en compte les modificacions ortogràfiques que la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans ha adoptat recentment. I com que la ciència és viva i la nostra llengua també, estem segurs que, en una propera edició, tornarà a haver-hi la necessitat d’esmenar algun concepte, afegir-hi nous mots i eliminar-ne d’altres, de la mateixa manera que ha succeït en aquesta.

Durant tres anys hi han treballat un bon nombre de professionals de les diferents especialitats. A tots ells, els agraïm l’esforç i la dedicació que hi han posat, però d’una manera especial creiem que és de justícia agrair públicament el treball d’Eduard Llauradó i Miret per la seva extraordinària aportació, les constants inquietuds de Ricard Guerrero i Moreno, així com el treball de secretaria desenvolupat per Betty Alsina i Keith, el de correcció i adaptació ortogràfica de Josep Torras i Rodergas i Clara Ametller i Serra i l’estímul i paciència de Marc Sagristà i Artigas. No podem tampoc oblidar la col·laboració de la Fundació Vidal i Barraquer, que ha coordinat la revisió dels termes relacionats amb la psiquiatria.

El treball que s’ha portat a terme en aquesta revisió no ens ha fet oblidar l’esforç dels redactors de la primera edició, que, encapçalats per Oriol Casassas, aconseguiren un treball molt complet que omplí un buit existent en la nostra literatura mèdica –no pas per falta d’interès dels metges i sanitaris– des de l’edició del Diccionari de Medicina, dirigit per Manuel Corachan, l’any 1936.

No es pot oblidar que aquesta nova edició ha estat possible gràcies a l’altruisme de diferents institucions de casa nostra. S’ha d’agrair l’aportació que han fet els Departaments de Cultura i de Sanitat i Seguretat Social de la Generalitat de Catalunya, els Consells de Col·legis Oficials de Metges i de Farmacèutics de Catalunya, la Fundació Enciclopèdia Catalana, la Fundación Airtel i també l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i de Balears, per posar al dia el diccionari.

L’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i de Balears –i estic segur que també les altres entitats que hi han col·laborat– està orgullosa de poder oferir aquesta segona edició a tots els interessats a promoure en la nostra llengua una eina de treball, tant per a resoldre els dubtes científics com per a continuar la normalització del lèxic científic.

Joaquim Ramis i Coris
President de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i de Balears
i responsable de l’equip de coordinació de la segona edició

Per bé que han estat presents en la redacció de cada una de les pàgines del Diccionari els criteris —i el sentiment— que ara ens dicten aquestes "notes marginals", constituiria una inconveniència fora de tota mesura que el text resultant fos ofert al lector distribuït pels espais blancs que, segons consuetud, figuren tot al volt de cada pàgina. A l’hora de triar entre la col·locació pertinent d’unes frases i el respecte que es mereix el consultant del Diccionari, ens hem decidit —gens a contracor— per la manifestació de deferència.

La primera de les nostres notes marginals —desplaçades notes marginals— gira al voltant d’una qüestió batuda i debatuda des dels antics pensadors, definida cent vegades i encara no resolta: el divorci o la familiaritat entre cultura i natura, el caràcter convencional o simbòlic del fet cultural, el seu matís axiològic, els seus límits, etc. En un punt sembla que sí que existeix coincidència de parers: la cultura és creativitat, és elaboració —ja ho indica la seva etimologia— o, més explícitament, és tota acció —i el seu efecte— que es dirigeix —moltes vegades sense acabar d’adonar-se’n— a la transformació del medi, físic o mental, per tal d’adaptar-lo a les necessitats, físiques o mentals, de l’home o del grup humà; una definició que si ha obtingut una acceptació majoritària, en bona part és degut al fet de no al·ludir ni a qualitat ni a temporalitat ni a grau de participació.

Vistes així les coses, no cal fer cap esforç per convenir que elements tan diversos com ara el Llibre Vermell de Montserrat o el Misteri d’Elx, els càntirs de Verdú o la filadora berguedana, el Tribunal de les Aigües, la Biblioteca Raixa, la Universitat Catalana d’Estiu, el port de Sóller o el tortell de Reis —per citar exemples que tenim a tocar—, són compresos còmodament en l’accepció de cultura que hem exposat.

I vistes així les coses, es converteix en una dèria artificiosa l’obstinació a parlar de dues cultures, la pretensió d’establir una separació entre cultura humanística i cultura científica. En una classificació destinada a la didàctica podríem distingir —això sí— la cultura d’una època determinada de la d’una altra, la cultura d’un poble concret de la d’un altre, però mai un simple canvi d’instruments o de camp d’acció no hauria de pesar prou per separar —o enfrontar i tot— unes conseqüències de la creativitat humana encaminades cap a un mateix objectiu, totes i cadascuna.

A més, hi ha algú que es vegi amb cor de col·locar, netament, unes fites que indiquin la separació entre les ciències i les humanitats?

Un bon argument a favor de la imperceptible frontera —o la inexistent frontera— entre les lletres i les ciències, l’ha ofert, diàriament, l’elaboració d’aquest Diccionari: eren tractats conceptes relatius a les ciències de la vida i la salut, però ho eren mitjançant mots, és clar, que calia triar, sospesar, ajustar i, en algunes ocasions, crear per a la nostra llengua. I que obligaven, no pas excepcionalment, a recórrer a l’etimologia o als nostres clàssics. Era tenir entre mans, alhora, un concepte, una idea —potser sí, del món de la ciència— i el mot, el seu indissoluble suport. I era tenir present sempre el Cràtil de Plató i el seu interrogant no resolt: els mots són inherents a les coses i a la seva natura, o els mots són simplement convencionals?

O encara més. Ens movíem, vacil·lants —no ens ruboritza de confessar-ho—, pel camp de la cultura (i sort n’hi va haver de la saviesa de les veus amigues), però ho fèiem amb la paraula de les nostres arrels, de la nostra naixença, aquella que des del primer dia és l’instrument capital del nostre pensament; i ara ja no sé si tota la dedicació era cultura o si també la conformaven —silenciosament, càlidament— espurnes de natura.

Hi ha llengües molt, molt desvalgudes; tothom ho sap. Doncs, fins i tot en aquestes, hi viuen el tremp i el batec de la sang. Jo he vist —a la vall de Gistau, en un dels trossos de terra que duc més endins— l’abrandament d’una "colla chobenil" que reclamava, amb la mateixa empenta que allà creixen els prats, el respecte envers la "fabla aragonesa n’os lugars do encara s’en charra". I em va semblar molt clar que, en condicions d’espontaneïtat, algun dels components elementals de la natura pren part també —com aventuràvem— en els afers de la llengua.

"No solament els poetes han de conservar-nos el nom de cada cosa". "No deixem morir arbres que han estat esplendorosos...", deia un dia Joan Bastardas —mestrívol— en "una exhortació i un clam". Que el nostre particular arbre és dels que havien viscut en esplendor ho mostren manifestament els testimonis, entre molts d’altres, de Jaume d’Agramunt, de l’estudi de Lleida —que Joan Veny, curosament, ens ha ensenyat d’estimar—; del mestre de València Lluís Alcanyís, de Narcís Solà de Barcelona, dels cirurgians de Perpinyà Francesc Servent, Joan Gelabert i Alfons de Torrelleó, etc, etc. Però passaren els anys —i les centúries— i se succeïren tempestes, descalçaments i podes malèvoles; i hagueren d’arribar els primers anys del nostre segle perquè fos iniciada —segons l’expressió de Carles Riba— "l’empresa de tornar el català a la seva antiga categoria d’idioma de cultura, una de les més noblement folles empreses a què un poble, si es vol la minoria dirigent d’un poble, s’hagi mai llançat".

I encara, tenaçment, s’hagué de combatre —massa anys— urc, incomprensió i mol·lície. Una descripció minuciosa dels envitricollats camins que van d’unes primeres preocupacions per la recuperació del nostre llenguatge científic fins a l’aparició d’aquest Diccionari no té aquí el seu lloc; farem referència només als passatges especialment significatius. L’any 1906 se celebrà a Barcelona el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, que rebé, segons paraules de Badia i Margarit, "l’adhesió d’un poble desitjós d’aconseguir els drets més elementals, i, abans que cap altre, el d’endegar la llengua pròpia". Una de les comunicacions portades al Congrés tracta —com un toc d’atenció— de la "Necessitat de reconstituir el llenguatge mèdich-biològich català"; fou presentada, en representació de l’Acadèmia i Laboratori de Ciències Mèdiques, per Antoni Bartumeus i fa referència a "l’acord de contribuir a la noble tasca de formació del Diccionari de la llengua catalana" pres per l’Acadèmia.

Aquesta institució —exemple de perseverança— inicia, l’any 1907, la publicació en català dels seus "Annals de Medicina" i convoca, l’any 1913, el Primer Congrés de Metges de Llengua Catalana. El mateix any, amb l’impuls d’August Pi i Sunyer, es crea la Societat de Biologia com a filial de l’Institut d’Estudis Catalans i, tot seguit, apareixen editats els seus "Treballs". L’any 1926, Aiguader i Miró —l’home del coratge— emprèn la publicació de les Monografies Mèdiques, i, l’any 1935, la tenacitat de Leandre Cervera fa possible l’aparició de la revista "La Medicina Catalana", que Roig i Raventós saluda parlant "dels metges que tenen la sort de sentir la dignitat de la llengua pròpia".

L’any 1936, és amb el Diccionari de Medicina que dirigí Manuel Corachan que la nostra qüestió ateny la seva majoritat. Corachan diu: "L’hem titulat Diccionari de Medicina... perquè creiem que ja és hora de no haver d’anunciar que són escrits en català els llibres catalans"; i Pompeu Fabra el presenta manifestant la convicció que ha de contribuir a la millora del Diccionari general de la llengua i "a l’obra de depuració i d’enriquiment del nostre lèxic".

Avui, al cap de més de cinquanta anys, el Diccionari Corachan encara és la nostra venerada referència.

Constretes les llibertats i proscrita la llengua, s’ensenyorí de la terra el silenci; arribà a estendre’s la impressió que tot havia estat debades. Pel que fa a l’ús de la llengua en el conreu de la ciència, la forçada abstenció coincidí amb una activitat científica al món accelerada com mai, la qual cosa encara incrementà els nostres problemes terminològics. La fidelitat d’uns quants féu possible que, de mica en mica, anessin apareixent grups d’activitat lexicogràfica, certament molt meritoris per bé que existia entre ells una connexió escassa i es caracteritzaven, més aviat, per una actuació defensiva i de manteniment de la memòria. El símbol i el catalitzador d’un canvi d’actitud, del pas a una acció mancomunada de clara intenció combativa, és el Manifest de Prada, producte del col·loqui que sobre el tema "El català, llengua d’expressió científica" tingué lloc l’estiu del 1973, entre les activitats de la Universitat Catalana d’Estiu, amb participació de biòlegs, químics, físics, enginyers, matemàtics, metges, etc. Per aquells dies començà a estendre’s la impressió que res no havia estat debades; a l’extrem que Jordi Carbonell podia escriure "avui ningú amb un mínim de ponderació i d’objectivitat ja no discuteix que la llengua catalana té el dret i la necessitat de desenvolupar-se lliurement dins la nostra societat".

L’any següent aparegué el Vocabulari Mèdic de l’Acadèmia. L’alegria amb què el presentaren Josep Alsina i Bofill i Josep Laporte —mestres de tantes coses— és exponent de la confiança que, ells i molts d’altres, hi tenien dipositada com a eina de recobrament.

El Diccionari Corachan ja és història i el Vocabulari de l’Acadèmia ho comença a ésser. El progrés i l’evolució dels coneixements científics experimentats les darreres dècades feien absolutament indispensable una obra actual i completa i per això, amb clar sentit de responsabilitat, l’Acadèmia de Ciències Mèdiques es féu càrrec de procurar-ne la redacció i el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, el Col·legi de Metges de Barcelona i la Fundació Enciclopèdia Catalana oferiren l’ajuda convenient.

Ara tenim a les mans un diccionari que —com tots— no és complet ni definitiu, però, per la seva extensió i la seva especialització, aspira a convertir-se en un instrument d’utilitat dilatada i, per la seva utilitat o significació, espera ésser rebut amb complaença. Els qui, sensibles a aquestes coses, n’experimentin, ja saben a qui deuen gratitud, ja saben quines són les quatre institucions que han fet possible l’obra. Inclou els termes pertanyents a cada una de les branques de la medicina, termes corresponents a d’altres matèries (física, química, botànica, biologia, etc.) relacionats amb les ciències de la salut i, finalment, formes populars de termes mèdics. Per a la gran proporció de neologismes incorporats i per a les modificacions efectuades en alguns mots compresos en publicacions anteriors, el Diccionari ha comptat amb l’assessorament de membres de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, en una experiència que confirma que el camí de l’eficàcia en el terreny de la terminologia passa per la col·laboració de lingüistes i especialistes.

Abans hem parlat d’unes gratituds degudes. Com que hi ha formes diverses d’ajudar l’execució d’una obra (el suport, l’acolliment, l’estímul, la consideració, la simpatia), per un elemental sentit d’equitat cal estendre la nostra entranyable reconeixença a dues altres institucions: és clar, el Departament de Sanitat de la Generalitat i l’Institut d’Estudis Catalans.

L’any 1923, en un clima que no coneixia l’apatia, la indiferència ni l’afluixament col·lectiu actuals, Carles Riba va escriure un article —que inclogué després en el recull Els marges— on deia: "... no s’ha vençut mai cap batalla si no s’ha comptat amb la derrota com a possible. Volem dir, que en la nostra lluita per la cultura som dels que creuen que podem perdre. I perdre, en cultura, és no guanyar-ho tot: és innocent de pensar que salvaríem una literatura encara que no reeixíssim a aixecar una Universitat verament nodridora, o que podríem mantenir la llengua en una fecunda vitalitat si per altra banda la nostra política restava a mig camí dels seus fins."

L’any 1979, la revista "Els marges", amb el títol "Una nació sense estat, un poble sense llengua?", publicà l’article revulsiu que duia vocació de crit d’alerta contra la inèrcia i el conformisme. Veus amb responsabilitat dirigent contestaren que "no solament és la llengua allò que està ferit, sinó que, de fet, és la fibra íntima del país la que està tocada" o que "la normalització no serà possible si no hi ha una voluntat col·lectiva de dur-la a terme" o que "cal tensar el país, que no n’està".

Massa sovint s’oblida que universalitat no vol dir uniformitat, sinó suma harmoniosa de les diversitats dels pobles i que el respecte a la dignitat humana inclou el respecte a la personalitat dels grups humans; és impulsada —en nom d’una igualtat malentesa— la substitució de l’humanisme pel materialisme, la competència, el profit i la dominació abusiva de la natura. I sota pretext de l’obtenció d’una major difusió, és adoptada una llengua altra que la pròpia, fins i tot en el treball quotidià. Ramon Aramon donava, un dia, la benvinguda a una publicació mèdica i referia la conducta dels científics de Finlàndia, Suècia, Holanda, Hongria, etc., que com a vehicle de relació exterior fan ús, actualment, de l’anglès, mentre que "per a la comunicació interior —entre els col·legues en les sessions acadèmiques, davant els deixebles a les universitats, dins les revistes de difusió cultural, etc.—, l’única llengua possible és, naturalment, la nacional o autòctona".

De sempre, el destí d’una simple nota al marge és passar sense pena ni glòria i ningú amb enteniment no se n’estranya ni se’n sent dolgut. Ara, si al marge s’hi mantenen —o s’hi instal·len— persones o sectors que no haurien de mantenir-s’hi, si no s’hi posa remei correm el risc d’arribar —aquesta vegada per uns camins menys sagnants però igualment nefastos — a la penosa impressió que tot ha estat debades.

Tinc l’esperança que aquest Diccionari —una vegada i moltes— ajudarà les persones que l’obrin; l’esperança que els que de debò han col·laborat en la seva confecció estan segurs del meu afecte i la meva admiració; l’esperança que els homes de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques que em distingiren amb l’encàrrec de la direcció d’aquesta obra no arribaran a tenir cap bri de penediment per la decisió que prengueren. I, per damunt de tot, tinc l’esperança que, malgrat tot, s’acabarà estenent pel nostre racó de món la límpida impressió que res no ha estat debades.

ORIOL CASASSAS
Barcelona, octubre del 1988